Xerrada presentada per la Neus Carbonell, psicòloga i psicoanalista experta en autisme i co-autora amb l'Ivan Ruiz del llibre "No todo sobre el autismo", celebrada el 10/12/14 en el marc del seminari de la xarxa de professionals que donen suport a la inclusió a l'escola ordinària, organitzat per l'EAP-Vallès Oriental de Montmeló i amb la col·laboració del CDIAP MOLLET.
Crònica: Fuensanta Morales Moya.
“Suport a la inclusió, la nostra”
Parlem d’inclusió al referir-nos a l’autisme perquè l’escolarització dels nens que pateixen aquest trastorn sempre requereix tenir en compte diferents aspectes.
El nen afectat d’autisme té moltes dificultats per incloure’s en un univers humà fet de llenguatge, en tant primera institució que ens acull i ens humanitza. Es tracta d’una dificultat per accedir al llenguatge en tant que vincle amb l’Altre i com a eina que dona sentit al mon que ens envolta.
En l’esser humà el mon simbòlic ocupa el lloc del mon natural dels instints. En l’esser que parla el llenguatge desallotja als instints. La prematuritat de la cria humana fa que per a la seva supervivència depengui d’un altre que parla, la qual cosa altera la relació purament natural amb el mon instintiu pel que fa a la satisfacció de les necessitats. Mentre que en els animals aquestes necessitats estan pautades i predeterminades de forma genètica en l’espècie humana la satisfacció de les mateixes passa pel llenguatge (congost dels significants) i això forma la base de la formació de la subjectivitat humana.
Des de la psicoanàlisis es contempla una doble funció del llenguatge, d’una banda la funció simbòlica que fa al subjecte membre de la comunitat humana, i d’altra la que permet a l’esser humà construir-se un cos. Aquesta construcció té lloc en els primers anys de vida, quan sobre la base dels diferents àmbits de la criança i en relació amb l’altre, es va teixint un nus entre el cos i el llenguatge, a la manera de vasos comunicants on no es pot concebre l’un sense l’altre. No hi ha forma de fer-se un cos sense llenguatge El nen autista no ha trobat la manera de incloure’s en l’entramat del llenguatge, amb les dificultats que això comporta en relació al cos i a les seves funcions.
El fet de parlar té diferents implicacions: per parlar cal dirigir-se a algú, la qual cosa implica acceptar que un és diferents de l’altre, i per tant, tenir alguna noció del jo; parlar també vol dir suposar que l’altre té alguna cosa que un no té però que desitja i que li pot demanar, amb el que això implica de confrontar-se amb allò que no es té i al possible rebuig de l’altre. Així al parlar es posa en joc un desig propi a l’hora que un queda exposat al desig de l’altre. Finalment la paraula com a signe de lligam, de vincle amb l’altre i, en definitiva, com a signe d’amor.
La porta d’entrada al llenguatge és la satisfacció. El llenguatge aporta aquest plus que va més enllà de la comunicació (els animals tenen els seus sistemes de comunicació pautats pels instints, funcionals però sense cap traça de subjectivitat). El vincle humà s’estableix mitjançant el llenguatge. Inicialment el balboteig del nadó és rescatat per l’altre i es va establint un lligam que fa entrar al nen de forma progressiva en el vincle del sentit i de l’amor.
El nen entra en el llenguatge mitjançant la imitació, mentre que en els nens afectats d’autisme aquesta entrada es pot donar mitjançant l’ecolàlia, que reflecteix la dificultat per parlar en nom propi i que es pot accentuar en moments d’angoixa. Davant d’aquestes situacions convé fer ús del llenguatge de la mateixa manera en que ho fa el nen: fent servir un to neutre i monòton, dirigint-se al buit i evitant dirigir-se directament a la seva subjectivitat.
El nen autista pateix d’un rebuig a la inclusió i per això són els altres els que han de voler incloure’s en el seu mon tenint en compte la seva particularitat. Aquest plantejament implica deixar de banda els propis ideals (assumint la posició autoritària que s’amaga darrera de l’ideal). La inclusió implica de d’aquesta perspectiva crear unes condicions a l’escola que la facin suportable pel nen, tenint en compte diferents àmbits.
La relació del nen amb l’Altre, entenen aquest com la instància simbòlica que engloba l’univers humà fet de símbols i llenguatge i que ens dona un sentit que ordena el mon i ens el fa suportable. Tot nen autista té una relació difícil amb l’Altre, el que ocasiona que el mon se li faci en certa mida insuportable. Es tracta de veure quina és la relació que el nen té amb aquest altre i quin és el seu grau de consentiment, és a dir, quin és el possible accés que permet.
Al no disposar del llenguatge per posar ordre en el mon, el nen autista, per tal de suplir aquesta mancança, necessita d’un altre ordenat, regulat i gens capritxos. S’ha de veure si l’escola pot encarnar aquest Altre rigorós i no demandant. Trobar la manera de fer-li ofertes en lloc de demandes molt dirigides, ja que sovint la demanda de l’altre se’ls fa insuportable. De vegades convé fer servir a un tercer (per exemple un altre nen) com a intermediari per dir-li alguna cosa.
El nen autista es troba envaït pel gaudi. Produccions com ara les endevinalles, els poemes o les cançons ens mostren el nus que s’estableix entre la satisfacció i el simbòlic. En el cas de l’autisme el sentit està absent i això fa que la satisfacció estigui massa present. Quan pot aparèixer alguna cosa del simbòlic la satisfacció queda temperada. Cal veure llavors si el nen ha pogut fer alguna aproximació entre el sentit i el gaudi.
És important veure si el nen mostra algun interès particular, si té algun objecte que li serveixi de suport. L’anomenat objecte autista fa de complement del cos, el nen no es pot desprendre d’ell sense angoixa perquè ho sent com una mutilació, però a l’hora fa de límit entre el seu cos i l’altre. Quan el nen té un objecte es fa més fàcil apropar-se a ell, així com intentar que aquest objecte pugui passar a formar part del circuit del mon.
De vegades també mostren una fixació per certs espais i s’angoixen quan han de sortir dels mateixos. En aquests casos és important veure que significa aquest espai pel nen i quina és la situació que se li fa insuportable i davant la qual ha de buscar aquest espai de refugi. Cal veure si es pot trobar algun objecte que li pugui facilitar aquestes transicions.
Un aspecte de gran importància és la relació que té el nen amb el seu cos. Cal valorarels aspectes relacionats amb les funcions corporals com ara el menjar, el control d’esfínters, els efectes que per a ell té el soroll, com és la seva mirada o veure si presenta inquietud motriu. La construcció del cos té a veure amb l’estadi del mirall, fita evolutiva mitjançant la qual el nen accedeix al reconeixement de la pròpia imatge al mirall que li permet tenir una imatge unificada de sí mateix, amb efectes de pacificació sobre el cos.
Algunes de les activitats envers les quals el nen manifesta un rebuig, com ara posar-se la bata o treure’s les sabates, tenen a veure amb els dificultats per diferenciar si aquests objectes formen part o no del seu cos, motiu pel qual és important treballar els efectes subjectius que per a ell poden tenir aquestes activitats a l’escola.
En molts casos de nens amb autisme ens trobem que hi ha una fascinació per la imatge però manca la identificació com a imatge pròpia. En nens molt tancats en el lloc de la imatge corporal el que hi ha és la bombolla, on el cos es troba encapsulat. En algunscasos d’autisme es fa una evolució cap a l’esquizofrènia, on no hi ha construcció corporal i es dona la vivència del cos fragmentat, desmembrat. És important tenir en compte aquesta diferència en relació a la construcció del cos.
